Passa al contingut principal

L'ANGUILA DE FIGUEROLES O EL FABULÓS CAS D'AGUSTÍ EL CORNAMUSER




La música tradicional, com a element viu que és, s'ha nodrit constantment d'elements autòctons o forans, d'expressions noves o reformulacions de les antigues, de repertori dispar geogràfica i temporalment parlant, en un procés continu de canvi i adaptació. Jaume Gosàlves Vallés, dolçainer de Muro d'Alcoi, comentava encertadament a les xarxes socials arran de la publicació en aquest mateix blog de l'entrada "En el Cabanyal... hi ha una casa que fa cantonet" que "hi ha molta 'radio' als nostres repertoris". Efectivament, és sorprenent com melodies de la més diversa naturalesa s'han anat filtrant entre el corpus de tonades fins a considerar-les pròpies i originals valencianes. Sovint ens hem referit i tractat diversos casos en aquest sentit, exemples que mostren com l'anhelada puresa, genuïnitat i immutabilitat del repertori que alguns pretenen no és més que una quimera inabastable.
L'elenc d'obres associades al ball no és l'excepció. La presència de gèneres importats com les polques, les masurques, l'scottish o el vals -de vegades integrades al mig d'unes danses o d'un ball de plaça- és revelador de com s'adapta el repertori primant -per sobre de conceptes tan discutibles com "originalitat" o "inalterabilitat"- el tret diferenciador que caracteritza la música tradicional: la funcionalitat.
En aquest sentit, el "ball de l'anguila" recollit a la petita vila de Figueroles (l'Alcalatén), on es balla a les seues festes patronals dedicades a Sant Mateu i a les Sagrades Relíquies al mes de setembre, és un clar exemple de com melodies alienes al nostre marc cultural han acabat integrant-se i formant part de la nostra música tradicional.
El concepte "anguila", que sovint trobem al·ludit a molts balls, fa referència a un canvi en la disposició habitual dels balladors que abandonen la formació per parelles formant una filera que realitza diverses evolucions desplaçant-se per l'espai assignat per a la dansa. El "cap de l'anguila" inicia una sèrie de moviments circulars, en ziga-zaga, ondulants... seguits a mode de cua per la resta o per part dels integrants de la dansa, que recorden als moviments característics d'aquest peix blau tan apreciat en la gastronomia valenciana. Està present en diversos balls de plaça, especialment de la zona castellonenca, però també en altre gènere de balls i en contrades més allunyades talment en danses rituals com puguen ser "les anguiles" del ball de nanos de la ciutat de València.
En el cas concret del ball de Figueroles, ha estat una peça que ha causat furor des de fa anys entre els diversos grups danses arreu de tot el País Valencià. Les evolucions que es presenten als muntatges d'aquests grups el fan certament atractiu per al públic: comença amb homes i dones per separat en fileres oposades que ben aviat es mesclen formant parelles mixtes, després fan l'anguila, hi ha canvis de parella, formen un rogle i s'agafen de les mans, executen moviments de punta-taló, tornen a la formació en parella, desapareixen per un costat de l'escenari... La música presenta dues melodies que van intercalant-se i repetint-se al llarg de tota la interpretació, són d'aquelles tonades que se sol dir que "s'apeguen", amb canvis de tempo i ritme, moments absents de melodia on solament sona el tabal...



Com veiem i escoltem, tot el ball es desenvolupa amb solament dues melodies de vuit compassos cadascuna. Comentarem en primer lloc la segona d'elles. Està en tonalitat de SolM, amb inici anacrúsic partint de la dominant i presenta un encadenament habitual d'acords dintre de la música tonal acabant en una cadència autèntica perfecta formada pels graus II-V-I, on la sensible del penúltim acord va a buscar indefectiblement la tònica en un final masculí.
Es tracta d'una tonada força recurrent dintre de la música tradicional valenciana i, especialment, als balls de plaça de les comarques castellonenques. La podem trobar amb lleugeres modificacions a altres contrades com en l'anomenada "Mitja Volta" el ball de plaça de Llucena de Cid -cal recordar que la població de Figueroles va estar sota domini jurisdiccional de Llucena entre 1418 i 1726-, en "la Tana" del ball Pla de Cabanes, a l'anguila de Vila-real, a les danses de Vilafamés, etc.
Més interessant resulta l'altra melodia que conforma el "ball de l'anguila" de Figueroles. És la que es presenta des del principi i més vegades es repeteix al llarg de l'obra. També de vuit compassos i en tonalitat de SolM, presenta evolucions armòniques semblants, inclòs el començament en la dominant i el final en cadència autèntica perfecta. Del mateix mode, també mostra un inici anacrúsic i un final masculí.
Però a l'hora de localitzar aquesta mateixa melodia en altres obres del repertori la cosa es complica. Encara més, als que ja tenim certa edat en escoltar aquesta tonada el primer que se'ns ve al cap és la sintonia de l'anunci publicitari del "Queso Fresco Mama Luise".


Reproduir entre els minuts 3:32 i 3:58

Reproduir entre els minuts 1:10 i 1:35



Efectivament, aquesta marca comercial va fer servir la mateixa melodia que trobem a "l'anguila de Figueroles" als seus espots al llarg dels anys 80 del segle XX. I ho amania tot amb escenes bucòliques que ens traslladaven a les plàcides valls alpines, berenars sobre la tendra gespa dels prats muntanyencs, i atractives i virginals xiques roses de cabell recollit en trenes que portaven cistells de vímet carregats amb els més deliciosos àpats entre rierols i flors salvatges.
I és precisament als primers contraforts de la serralada dels Alps on possiblement està l'origen d'aquesta tonada, concretament en la tornada de la cançó tradicional vienesa "Oh, du lieber Augustín":

Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin,
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.

Geld ist weg, Mädel ist weg,
Alles hin, Augustin.
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.

Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin,
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.

Rock ist weg, Stock ist weg,
Augustin liegt im Dreck,
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.

Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin,
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.

Und selbst das reiche Wien,
Hin ist's wie Augustin;
Weint mit mir im gleichen Sinn, alles ist hin!

Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin,
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.

Jeder Tag war ein Fest,
Und was jetzt? Pest, die Pest!
Nur ein groß' Leichenfest, das ist der Rest.

Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin,
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.

Augustin, Augustin,
Leg' nur ins Grab dich hin!
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin!

Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin,
O
h, du lieber Augustin, alles ist hin.

Oh, estimat Agustí, Agustí Agustí
oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!

Ells diners han desaparegut, la xica ha marxat,
tot s'ha acabat, Agustí.
Oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!

Oh, estimat Agustí, Agustí Agustí
oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!

La roba s'ha perdut, el bastó s'ha extraviat,
Agustí jeu al fang,
Oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!

Oh, estimat Agustí, Agustí Agustí
oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!

Fins i tot la rica Viena
està com Agustí;
plorant amb lamentacions, tot s'ha acabat!

Oh, estimat Agustí, Agustí Agustí
oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!

Tots els dies eren una festa,
i ara? La pesta! La pesta!
Una festa de cadàvers és el que ha quedat.

Oh, estimat Agustí, Agustí Agustí
oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!

Agustí, Agustí,
es va gitar en la seua tomba
Oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!

Oh, estimat Agustí, Agustí Agustí
oh, estimat Agustí, tot s'ha acabat!


La lletra, de la qual com sol ser habitual circulen diverses versions, ens parla d'una situació dantesca que té lloc en la Viena assolada per la pesta: festes de cadàvers, gent que jeu al fang i la sensació que tot ha tocat a la seua fi. Però en especial fa referència a un nom propi que sembla ser protagonista de la balada: l'estimat Augustín.
La història en la qual s'inspira la lletra de la cançó va ser relatada pel predicador Abraham a Santa Clara (1644-1709) en la seua obra Wohlangefüllter Weinkeller publicada en 1710 un any després de la seua mort. Narra un curiós episodi en la vida de Markus Augustín (també citat com a Marx Augustín), un músic i poeta que va viure ala capital austríaca entre 1643 i 1685. Es guanyava la vida improvisant cançons i tonades amb l'acompanyament de la seua cornamusa pels carrers i tavernes de la Viena de l'època, fins que una gran epidèmia de pesta va colpir la ciutat l'any 1679. Malgrat la situació de temor general en què es trobava la població i la histèria col·lectiva de terrors apocalíptics, Agustí el cornamuser sortia cada dia amb el seu instrument a guanyar-se les garrofes i delectar la gent amb la seua música i els seus versos quan una vesprada va abusar més del compte de l'alcohol en alguna vinateria de la ciutat. No va poder ni tan sols tornar a casa i va caure desplomat al costat de la vorera completament ebri.
Com a totes les ciutats que s'han vist afectades per epidèmies d'aquell tipus, quadrilles d'homes organitzats per l'autoritat patrullaven els carrers recollint els cadàvers dels infectats per tal de soterrar-los en foses comunes allunyades del nucli urbà, en un intent d'eliminar focus d'infecció i frenar els devastadors efectes contagiosos de la malaltia. Una d'aquestes colles va veure el cos d'Agustí inert a terra i, convençuts de que el cornamusaire havia estat una víctima més de mort negra, el carregaren sobre el carretó i abocaren el seu cos a un fossat amb les despulles d'altres empestats. Allà mateix deixaren caure la seua cornamusa, ja què en estar el sac fet amb pell d'animal també podia haver-se contaminat.
Al cap de poques hores els efluvis de l'alcohol varen anar esvaint-se i la consciència va retornar al músic qui angoixat en veure's a sobre de la pila de cadàvers va intentar grimpar cap a la superfície, però les parets eren massa altes, verticals i llises, i les seues ungles esgarrapaven inútilment la terra, després va començar a cridar però tampoc ningú el va sentir. Finalment, va agafar el seu sac de gemecs i va començar a tocar. I el so de la cornamusa va arribar a les orelles del veïnat que l'ajudaren a sortir.
Certament la contarella és antiga -Abraham a Santa Clara va ser coetani dels fets relatats- i va gaudir d'un notable èxit a la seua època, fins al punt que l'anglés Willian Defoe (1660-1731), mundialment conegut per la seua novel·la Les aventures de Robinson Crusoe de 1719, la va aprofitar per a incloure-la amb lleugeres modificacions a la seua obra Diari de l'any de la Pesta de 1722, situant-la al Londres de 1664.
El relat dels fets i la popularitat de la música han convertit en Agustí el cornamuser en un dels personatges més importants de l'imaginari col·lectiu austríac. Carrers, places, estàtues, monedes... recorden l'existència d'aquest músic que gràcies als sons de la seua gaita va poder eludir la mort.
Moneda de 10 euros austriaca on es representa la llegenda de Marx Augustin
No està tan clar, però, quan són escrites la lletra i les melodies. Sovint s'han atribuït, sense gaire fonament documental, als mateixos Markus Augustin o Abraham a Santa Clara, com també s'ha considerat que sorgiren de forma immediata als fets i, per tant, daten de finals del segle XVII. Les primeres transcripcions de la música publicades de les quals es té notícia daten de finals del set-cents, concretament es tracta de dues versions de la ploma de Fiedrich J. Kirmair. La més antiga de l'any 1789 va ser publicada juntament a sis variacions per a piano a l'obra Sechs Variationen über Volkslied: Ei du Mein Lieber Augustin, i temps després apareixeria altra transcripció del mateix autor a Deux Airs Favoris publicat l'any 1799.



També en aquella època, pels voltants de 1800, també es troba la primera versió de la lletra a l'obra Favorit -Watzer, nach dem Böhmischen o al Schöne neue Opern-Arien. Molts autors en fan al·lusió directa o indirectament a la lletra, com el danès Hans Chistian Andersen se'n refereix a ella al seu conte El Perquerol (també traduït com El príncep captaire) de 1841 o el rus Fiodor M. Dostoyevski (1821-1881) qui, a la seua novel·la El Diables de l'any 1871, explicava un "combat musical" entre Mein Lieber Augustin i La Marsella per establir una analogia explicativa de la guerra franco-prusiana:
La Marsellesa està en el punt més àlgid de l'embriaguesa per la seua grandiositat, però Augustin és fa fort. Augustin es torna més descarat i vet aquí que els compassos d'Augustin, inesperadament, comencen a coincidir amb els de La Masellesa. Ella comença a enfadar-se; s'ha adonat de la presència d'Augustin, vol fer-lo fora, espantar-lo com a una insignificant i inoportuna mosca, però Mein Lieber Augustin s'aferma amb força: està alegre i confiat, feliç i descarat; i La Marsellesa de sobte s'atordeix terriblement: ja no amaga que està enfadada i ofesa i els seus plors són d'indignació, hi han llàgrimes i juraments i braços estesos cap a la Providència (...).
La popularitat de la cançó, que va servir d'inspiració per a diversos compositors com el txecaustriac Leo Fall (1873-1925) o l'austrohongarès Johan Nepomuk Hummel (1778-1837), ver ser tan alta que va ser considerada una mena d'himne oficiós d'Alemanya.
La melodia, inspirada en el curiós episodi de la vida d'Agustí el cornamuser, va ser tot un èxit i al poc trobem versions a les illes britàniques. En 1803 apareix publicada per Josep Dale a Londres amb un format de cançò infantil sota el tiol Molly put the kettle on (en altres versions en lloc de Molly la protagonista és Polly o Sally), i era una tonada tan popular que fins i tot Charles Dickens es refereix a ella a la seua novel·la Barnaby Rudge de 1841.



També faria el seu salt als Estats Units d'Amèrica en diferents versions com Did you ever see a lassie?, possiblement de la mà d'emigrants escocesos o irlandesos (el terme "lassie" per a referir-se a una xica és propi de l'scotts) o la conegudíssima cançó infantil The more we get together.





No es pot assegurar com aquesta melodia va anar a parar a la petita vila de Figueroles ni com es va integrar en el seu "ball de l'Anguila", però és una mostra més que confirma la permeabilitat del repertori tradicional valencià.
I sí... The Simpsons també varen predir aquesta entrada:




BIBLIOGRAFIA
NAIROBI PRAHL, Artista i PRAHL PASCH, Carlos Enrique. Canciones del folklore centroeuropeo, California, 2015.
FULD, James J. The book of world-famous music, New York, 1966.




Comentaris

José Vicente Castel ha dit…
la permeabilitat forme part de tota música "tradicional",a forcall el pas-doble de albalate i el toc de vermut ja han substituit a "la calandria" o a "alla en el rancho grande2 com a pas-dobles deprés del ball rodat.D'ací 20 anys segur que algún im...erudit les considere del poble de tota la vida.
Pau Llorca ha dit…
Cert, com bé dius és una característica inherent a la música tradicional. No caldria repetir-ho tantes vegades però està bé recalcar-ho, per què hi ha gent molt soca que creu que la seua realitat -la realitat que ell ha viscut o que li han contat- és una realitat històrica. Sovint em ve gent (d'eixos "erudits" que tu nomenes) i em diu: "això sempre ha segut aixina" (de vegades referint-se situacions o fets que jo mateix he vist quan i com es varen produir) i quan li preguntes des de quan toca la dolçaina s'espolsa sense ruboritzar-se: "3 anys".

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o