MEMÒRIES D'UN TABALETER

El principal problema que suscita el terme rau en l’etimologia de la paraula, per a la qual trobem nombroses hipòtesis. Molts han estat els autors que han provat d’esbrinar l’origen del terme, però cap d’ells ha aportat proves prou concloents com per a fer vàlida la seua teoria. Si haguérem d’enquadrar els diferents autors i el seu posicionament podríem establir quatre grans grups depenent l’origen etimològic que s’aplica al terme: els autors que deriven el terme de llatí, els que ho fan de l'àrab, aquells que el deriven del francès i els que situen l’origen en el català. P ossiblement, la proposta més antiga siga aquella que estableix els orígens del terme en la llengua l latina. El Diccionario de Autoridades al seu volum III publicat en 1732 com en ça a puntar cap aquesta direcció en comentar la possible etimologia de la paraula a l'entrada "Dulzaina": ... Su etymología procede de la dulzúra de su sonído, o de la palabra Dulciana con que en la baxa Latin

Com comentàrem al final de l'anterior entrada, és al gruix del País Valencià on es documenta el volum més gran de referències a aquest mot i, per extensió al seu sonador. El nombre de mencions és inabastable des del segle XIV fins als nostres dies, i podem localitzar el mot tant fonts administratives com literàries. Fins i tot es detecta a zones on actualment són més freqüents altres denominacions per a l'instrument. En aquest sentit, trobem exemples d'aquesta denominació a les comarques de l'interior del nord de Castelló -principalment els Ports i el Maestrat- on la fórmula més emprada per a nomenar l'instrument és la de "gaita". Aquest és el cas del morellà Carles Gassulla d'Ursino (1674-1745) qui escrivia per a ser representada a Forcall la seua Loa festejo de negrets en idioma valenciano al que lo es de nación, san Vicente Ferrer (1719): Y en fi, ara, des de luego pot la dolzayna tocar. Amaniu-os, chichs, a pressa, que ya repica el taba