Passa al contingut principal

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594.
Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia o per simple mimetisme amb les bandes. Per això, pels voltants del dia 22 de novembre -data assenyalada segons la tradició com el dia de la mort de Cecília de Roma- les xarxes socials s'omplin de cartells, convocatòries i invitacions a concerts de colles que solemnitzen el "dia de la patrona" amb una vetllada musical. Però els dolçainers -almenys els de València capital i els seus voltants- ja tenien molts anys enrere la seua pròpia patrona: Santa Llúcia.
Imatge de Santa Llúcia que es venera a València
Foto: Pedro Molero
La vida de Llúcia de Siracusa, com la de la gran majoria dels sants de la Baixa Antiguitat, està envoltada d'ombres, inconnexions i contradiccions derivades de la inconcreció de les fonts i l'escàs rigor historiogràfic dels textos que la refereixen, a més de la corresponent dosi de llegendes alto medievals que s'afegien posteriorment per aportar dramatisme i grandesa als fets i vivències de la biografiada. Segons la tradició va nàixer a la ciutat siciliana de Siracusa al si d'una família noble i benestant. Com que el seu pare va morir quan era petita, la criança var ser a càrrec de la matriarca, Eutíquia, qui la va educar en la fe cristiana però que en complir la filla els 21 anys va aparaular-la en matrimoni amb un jove pagà. Llúcia, qui havia decidit temps enrere consagrar la seua vida a Déu i havia fet vot de castedat, va provar de dissuadir a la seua mare d'aquella decisió i, a conseqüència del fet miraculós que va suposar el guariment per part de la mare de la disenteria que l'afectava des de quatre anys enrere en anar totes dues a resar a la tomba de Santa Àgata, Eutiquia va cancel·lar unilateralment el compromís i va repartir la dot destinada al casament de la seua filla entre els pobres. El pretendent, rancuniós, no va agafar-se massa bé aquell desaire i va denunciar la jove per cristiana davant el procònsol Pascasi l'any 304, en plena voràgine de persecucions per part de l'emperador Dioclecià. La negativa a renunciar a la seua fe davant el tribunal que la jutjava va provocar l'ira de Pascasi, qui la va condemnar a perdre el seu bé més preat: la virginitat, castigant-la a ser violada en un prostíbul. Però el cos de Llúcia es va tornar rígid i ni els soldats més forts pogueren moure-la un centímetre del lloc on s'havia quedat palplantada. Llavors començaren les tortures amb oli i quitrà bullint per sobre del seu cos fins a la mort degollada, decapitada o morta de tres espasades (les versions difereixen). El tema dels ulls arrencats i sobre una safata (tal i com sol representar-se en la imatgeria cristiana) -ja siga per part dels pagans o per ella mateixa com a mostra de la seua capacitat de sacrifici al llarg del procés de martiri, o bé amb anterioritat com a radical resposta a un pretendent que s'havia enamorat de la seua radiant mirada (hi ha variants per a tots els gustos)- sembla ser que va ser afegit a L'Edat Mitjana.
A la ciutat de València, l'advocació de la santa de Siracusa ve indissolublement lligada a l'ermita aixecada al barri de Velluters, a ple cor de la ciutat, tocant a les runes de l'Antic Hospital. I la vinculació d'aquesta festa amb els dolçainers ve per l'esdeveniment extraordinari que té lloc a boqueta nit del dia 12 de desembre, vespra del dia de la santa, quan una munió de sonadors es reuneixen a la porta del temple i inicien una cercavila pels carrers del barri de Velluters fent sonar els seus instruments. Una passada del Vals del Soroll per escalfar i els tabaleters encapçalen la marxa repicant el ritme de Cavalcada girant la cantonada de Guillem de Castro per recórrer els principals carrers del barri. El repertori és senzill i teòricament asequible per a la majoria dels assistents: Ramonet... si vas a l'hort, El Gener de Manel Rius, El Bequetero de G.Pasqual Falcó, Paquito de Joan Blasco, La manta al coll... A l'arribada, els músics entren dins de l'ermita on són obsequiats per part de la comfraria amb un panet beneït, una estampeta i algun dolçet que altre. És el que es coneix com "la Tabalada de Santa Llúcia".
Ermita de Santa Llúcia als anys 40
El concepte "tabalada" -habitualment dit "tabalà" per la caiguda de la "d" intervocàlica- en l'àmbit festiu valencià fa referència a la concentració d'un nombre considerable de dolçainers i tabaleters que realitzen un passacarrer la vespra de la festa, sovint pels mateixos carrers pels quals ha de discórrer la processó l'endemà. És possible que el seu nom siga conseqüència a què originàriament prenien part els grans tabals dels gremis. De fet, fins als anys 20 encara és freqüentment citat aquest esdeveniment com "pasacalle dels tabalots":
Comenzará el dia 12, víspera de la Santa, con solemnes vísperas y completas, que á las cuatro de la tarde cantarà el clero de Santa Catalina y San Agustín, terminas las cuales los dulzaineros de Valencia y pueblos limítrofes, que veneran a la Santa como Patrona, ejecutarán frente a la iglesia su acostumbrada retreta pasacalle denominado "Els Tabalots" (La Correspondencia de Valencia del dia 10 de desembre de 1917).
Los "Tabalots" eran tres grandes tambores, verdaderos tambores antiguos, anchos, grandes, de sonido grave (su nombre ya les diferencia bién del cascabeloro "tabalet") y de antiguedad venerable.
Eran, si mal no recordamos, propiedad y heraldos del gremio de pelaires.
Y los tocaban también tradicionalmente los ancianos del gremio, que a nadie cedían el honor de su redoble (...)
Todavía viven muchas personas que recuerdan nuestro "tabalots" la víspera de Santa Lucia, haciendo su pasacalle, juntamente con un crecido número de dulzaineros que daban la sensación de una grandiosa fiesta morisca... a la que hubiera dado su orden la música cristiana disciplinada (Las Provincias del dia 13 de desembre de 1930, pàg. 1).
No hi ha constància des de quan es remunta aquesta tradició. La majoria de les referències apunten a llocs comuns com "desde antiguo" o "desde tiempos inmemoriales" i algunes opinions -sense gaire suport documental- remunten el costum al moment de la construcció del temple al segle XV:
Esta tarde, a las seis, celebran los dulzaineros y tamborileros de Valencia y pueblos limítrofes, la fiesta a su patrona Santa Lucia, y con este motivo le dan una serenata a la puerta del templo dedicado a esta santa y que fue construido en el siglo XV. Es una fiesta que se viene celebrando desde la construcción de esta iglesia, y que no ha perdido sus notas más típicas (Las Provincias del dia 12 de desembre de 1930).
S'han documentat -i se'n documenten- tabalades a la ciutat de València vinculades a diverses festes o realitzades puntualment per a una celebració extraordinària, però la de Santa Llúcia presenta unes característiques que la fan especial: ha estat celebrada de forma ininterrompuda, no ha estat folkloritzada per cap institució o organisme, no cal lluir una indumentària específica, la participació és espontània i voluntària (no hi han "llogats", ni cap colla "oficial"), no hi ha retribució econòmica per als participants... Per aquestes qüestions, entre altres, sempre ha gaudit d'una consideració especial i s'ha considerat com un fet extraordinàriament únic:
Lo especial en la que ens ocupa, es lo que titula aquèst artícul, costum única, consistix en lo següent: La vespra de Santa Llusia, a poqueta nit acudixen a la pòrta de la ermita tots els tabalers y donsainers que vólen, que son tots els de la ciutat de Valencia y pobles de la alredorada, lo mateix de tabals dels gremis que'ls dels donsainers, y formats tots en el rastrell de la esglesieta, toquen a una un bón ratet, donant després bòlta per els carrers del barri del Hospital, la que finix en la ermita, en la qu' entren sempre redoblant, donatlos les hòres a cada u dels tocadors per la cofradia un panet apellat mgraneta benet, única recompensa que a la redoblada es dona, ya que es completament voluntaria y gratuita l'actuació (Martínez i Martínez, 1924: 124-125).
La tabalada va estar, en una època en què les comunicacions eren poques i lentes, un punt d'encontre entre els dolçainers i tabaleters de la ciutat i els seus voltants. La quantitat d'assistents era variable i d'alguna de les edicions ens ha quedat notícia respecte al número de participants:
El gremio de dulzaineros y tamborileros de la ciudad celebrará hoy la fiesta principal á su patrona Santa Lucía en la iglesia situada junto al Hospital provincial. Según tradicional costumbre, anoche hicieron un pasa-calle por los alrededores de la citada iglesia. Formaban parte unos catorce tamborileros, igual número de dulzaineros, y unos cincuenta muchachos con matracas y zambombas, dando una nota por demás alegre y característica (Las Provincias del dia 13 de desembre de 1905, pàg. 1).
Però el nombre de participants va anar creixent any rere any, a les primeres dècades del segle XX, el calculs per a 1910 situaven la xifra rondant el mig centenar de músics:
Al anochecer, según tradicional costumbre, los dulzaineros y tamborileros, en número de unos cuarenta ó cincuenta recorrerán las calles del distrito del Hospital, anunciando la festividad (Las Provincias del dia 12 de desembre de 1910).
I així seguiria creixent, quan a finals de la dècada dels anys 20 la xifra era certament espectacular:
Nuevamente a la puerta de la capilla, tocaron los doscientos músicos populares su ultima "pieza", en honor de la Patrona, y con gran regocijo y devoción se dispersaron todos, citándose, si Dios les da salud, para el año venidero en igual fecha ( Las Provincias del 13 de desembre de 1929, pàg. 3).
A partir de la postguerra, el número va anar minvant progressivament, conseqüència de la crisi d'intèrprets que va sofrir la dolçaina fins a finals de la dècada dels 70 quan comença a participar el gruix d'alumnes provinents de l'Escola Municipal de Dolçaina dirigida per Joan Blasco. La tabalada de Santa Llúcia era l'acte on debutaven els dolçainers i tabaleters novells i es constituïa com una mena de baptisme de foc. En l'actualitat, el nombre d'intèrprets supera diversos centenars i, en els darrers anys s'ha afegit la participació de la Muixeranga de València que acompanya la comitiva tot el recorregut executant les seues figures en diversos moments de la marxa.
Del mateix mode, les gratificacions que la Confraria tradicionalment ha concedit als dolçainers que han pres part han variat al llarg dels anys, depenent de les possibilitats econòmiques que cada època ha permés. Des del panellet beneït del qual ens parlava Francesc Martínez fins als dolços, rossegons, rotllets d'anís, estampetes amb la imatge de la santa i els gojos, participacions per al sorteig de la grossa de Nadal o ampolletes de mistela. No sempre eren igual per a tots, per exemple en les edicions que als anys 80 i 90 del segle XX es regalava mistela es feia solament per als dolçainers, els tabaleters solien quedar exclosos. A mateixa època, a meitat recorregut aproximadament, es feia una aturada en què un responsable de la Confraria convidava a fumar una cigarreta als dolçainers. Curiós és el repartiment de detalls que es va dur a terme l'any 1929:
Fueron recibidos en la iglesia por don José Vivó Cervera y la junta de gobierno de la Cofradía, que obsequió, como es tradición a los párvulos que tocaban el tambor con un "panet beneït" y una estampa de la Santa,; a los tamborileros adultos con dos panes y la estampa; a los redobles, "Tabalots", con tres panes, una estampa y la medalla, a los dulzaineros, cuatro panes, una estampa y la medalla, y a don Vicente Díaz, que es el decano de los dulzaineros, con ocho panes, dos medallas y dos estampas (Las Provincias del 13 de desembre de 1929, pàg. 3).
La figura de Vicent Díaz, conegut per molts dels seus coetanis com Vicentet malgrat que comptava amb la venerable edat de 74 anys, és interessant d'analitzar. El text es refereix a ell com a "el degà dels dolçainers", i és que en aquella data s'acomplien seixanta-sis participacions consecutives d'aquest sonador del Barri del Carme en el referit esdeveniment. Provenia d'una nissaga de dolçainers: el seu avi era dolçainer i ell, junt amb els seus germans Pedro Pauet i Salvador, varen acompanyar-lo com a tabaleters. Com a figura respectada que era exercia de "cap de colla", del mateix mode que ho faria posteriorment i per dècades el dolçainer major de la Ciutat, Joan Blasco. El Mestre era qui deia el repertori, qui esbrocava els tabaleters quan ens descontrolàvem, qui possava ordre entre els dolçainers sovint atipats del conyac ingerit des d'hores abans en algun dels bars que envolten l'ermita... Començava a fer el "solo" de la jota de la sarsuela La Dolores de T. Bretón i un silenci reverencial s'escampava entre dels assistents a mig camí entre l'admiració i l'esperança de què li pitara la canya en algun agut per a tindre tema de conversa almenys fins a l'any següent.
Joan Blasco, assegut junt al guió de Santa Llúcia
en una de les seues darreres participacions (2011)
Imatge: Muixeranga de València  
Quan fa uns anys Blasco va veure's impedit de fer aquesta tasca per motius de salut va prendre el relleu el seu fill i hereu natural Paco, però en les ocasions que aquest no ha pogut assistir, la funció de "director" ha estat usurpada sovint per personatges de dubtosa credibilitat.
Avui, com cada any en arribar la vespra de la festa, tornarà a celebrar-se la "tabalada de Santa Llúcia". Les coses han canviat, s''ha convertit en un acte massificat que ha perdut gran part de l'encant que en èpoques passades tenia: ja no és punt d'encontre per a cares conegudes que es veien d'any en any, tampoc existeix gaire sentiment de devoció fins al punt que la majoria dels assistents desconeixen el patronatge de la santa, algunes colles llueixen distintius a la seua roba per remarcar el sentiment de pertinença al seu grup enmig d'una celebració on deuria primar l'orgull del col·lectiu (fins i tot s'ha vist de vegades a algun despistat o despistada que es vesteix de folklòric), existeix cert tuf de revengisme entre alguns elements... Però, amb tot, segueix essent la festa dels dolçainers; una disbauxa musicalment parlant, cert, però la nostra disbauxa que encara no s'ha vist contaminada per la intervenció de federacions, ni d'organismes públics, ni d'associacions pseudopolítiques, ni de l'ambient coent i folkloritzant que actualment sembla impregnar-ho tot com una potinga de falsa autenticitat... I això, en els temps que corren, ja és molt.

BIBLIOGRAFIA
BODRIA I ROIG, Josep. Festes de Carrer, València, 1905.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. "La tabalá de Santa Llucia" dintre de Folk-lore Valencià, València, 1927.





Comentaris

Unknown ha dit…
Molt bon article, gràcies a tu que ara se que tenim "patrona"

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o