Els
tres germans fills de Salvador Montoliu Serrano varen
convertir el concepte de "el dolçainer de Tales" en un
emblema a l'hora de parlar del nostre instrument, esdevenint
una referència ineludible entre els seus coetanis. Però més enllà
de les gires pels teatres, les actuacions amb quadres de balls i
l'aplaudiment o la crítica de les cròniques de l'època referents
als germans Montoliu -especialment a Vicent-, a la tranquil·la i
petita vila de la Plana Baixa seguien aprenent l'ofici de dolçainer els
descendents d'aquell auelo Palanques que
junt amb el seu germà havia iniciat la tradició de la dolçaina en
Tales dècades enrere. Ja comentàrem
respecte al seu
fill que no hi havien
dades al voltant de la seua activitat
musical més enllà de la notícia de Joan
Amades. Però
pel que fa als
seus néts
sí que tenim
indicis, quan no constància certa, que alguns varen ser dolçainers.
LA
III GENERACIÓ (2on part): ELS GERMANS JOSÉ I JUAN RAMOS ANDRÉS
Malgrat
que sovint s'ha acceptat que la participació dels Palanques
seria tardana i hereva de la tasca feta pels
Mengos, el
ben cert és que paral·lelament a la fulgurant carrera que els
germans Montoliu varen tenir, el poble de Tales seguia essent un
viver fructífer de dolçainers. Recordem
també com Pere Ramos assegurava haver heretat el seu ofici de
dolçainer del seu avi i del seu pare. Teresa
Ramos va sostenir diverses vegades al llarg de la seua vida que els
seus dos avis -tant el matern com el patern- havien estat dolçainers:
Mis
dos abuelos, el materno y el paterno fueron "dolçainers",
y mi padre, Pedro Ramos Martí también lo fué (Mediteráneo
del dia 9 de novembre de 1976, pàg. 3).
L'avi
matern de Teresa Ramos va ser Salvador Montoliu Ramos, el fill major
de Salvador Montoliu Serrano. I l'avi patern va ser José Ramos
Andrés, un dels nets de l'auelo
Palanques.
No seria però l'únic net que es dedicaria
a la dolçaina. Va tenir tres germans homes: Salvador,
Vicente i Juan, i d'un d'ells ens queda constància documental de què
va ser dolçainer. L'Anuario
Musical de España documenta
l'existència de quatre dolçainers a la vila de Tales, tots ells
de la
família Ramos i entre els quals trobem a Juan Ramos Andrés, que
vivia al número 14 del carrer Morera (Anuario
Musical de España, Barcelona, 1930).
No
està gens clar com comencen en el món de la dolçaina. Alguns
apunten a què
varen ser alumnes del seu oncle Salvador Montoliu Serrano (Serra
/Ramia, 1987: 70), però no es pot descartar que foren hereus de la
tradició per línia familiar directa, ja que el seu avi,
i molt possiblement el pare,
havien estat
dolçainers.
LA
IV GENERACIÓ (1a part): EL GERMANS VICENT I GABRIEL MONTOLIU
Poc
sabem de la llavor musical de la descendència de Salvador i José
Montoliu Ramos. Del primer ja vàrem
comentar
com el seu fill
Francisco
l'acompanyava en algunes ocasions al tabal però a part de poc això
poc més podríem
dir. Sabem
que va tenir, almenys, altra filla fruit del seu matrimoni amb Isabel
Ramos, a la qual va posar per nom Teresa i qui
finalment
resultaria ser l'esposa del també dolçainer Pedro Ramos Martí. Del
seu germà
José
encara
sabem menys.
No ens queda constància ni tan sols de que tinguera descendència.
Altra
cosa varen ser els fills de Vicent Montoliu: Vicent i Gabriel.
Varen nàixer el
1879 i 1880 respectivament a partir de la deducció que trèiem en
llegir la següent notícia de premsa:
El
famoso dulzainero de Tales (Valencia) señor Martínez, ha sido
contratado para dar juntamente con sus dos hijos, de ocho y nueve
años respectivamente, tres conciertos en la Exposición universal,
los días 10, 11 y 12 de Agosto (La
Vanguardia, del dia 26 de juliol de
1888, pàg. 2).
Mentre
la formació va ser de tres músics, el major dels dos germans
acompanyava al seu pare amb la dolçaina, mentre que Gabriel feia el
paper de caixa. Però posteriorment es documenten noticies en les
quals figura Gabriel com a dolçainer mentre que el seu germà
apareix citat simplement com "hermano":
Mañana
a las cinco disparo de petardos y traca,
diana por el dulzainero de Tales D. Gabriel Montoliu, hermano y banda
de música La Lira (La Correspondencia
de Valencia, del dia 29 d'agost de
1903, pàg. 1).
 |
| Vicent Montoliu |
 |
| Gabriel Montoliu |
Amb
tot, la trajectòria musical més interessant va ser duta a terme per
Vicent qui, en el mateix procés d'oposicions de
1903 que
tants mals de cap li hauria de costar al seu oncle José, va obtenir
la plaça d'oboè a la Banda Municipal de València. Poc temps després,
en 1905,
renunciaria
a aquest lloc a canvi del de professor de clarinet en la mateixa
banda. Però a partir de finals de 1914,
inicia
una nova aventura formant
un trio musical en el qual ell tocava el
clarinet
fent-se
acompanyar d'un pianista -se'n documenten dos:
Teodor Castellano i José
María
Bertomeu- i del
seu fill, un
preadolescent a
l'oboè
que la premsa de l'època denominava Vicentito Montoliu. Aquesta
formació, que Vicent Montoliu va batejar amb l'evocador nom de Trio
Tales,
executava
música culta al seu repertori
centrant-se en els compositors romàntics:
des
de
Beethoven
o Verdi
a
Albénzi o Gounud, fins
a la música nacionalista del mestre Salvador Giner i
va
assolir
un notable èxit.
Les
cròniques de l'època se'n feien ressò:
Verdaderamente
asombroso estuvo el niño Vicentito Montoliu, interpretando varias y
difíciles obras para oboe. Tiene un gran mecanismo y concepto de la
música, a pesar de su corta edad.
Muy
bien don Vicente Montoliu en las variaciones que interpretó, así
como el notable pianista señor Castellano, que demostró poseer
excepcionales cualidades para el piano (La Correspondencia de
Valencia, del dia 3 de decembre
de 1915, pàg. 1).
Les
lloes envers
el xiquet Vicentito Montoliu -en realitat el seu nom era Vicente
Montoliu
i Melià
(1904-1975)-
no eren gratuïtes. El jove descendent de la nissaga de Tales va
arribar a ser músic titular de l'Orquestra del Liceu i de la Banda
Municipal de Barcelona. Ja establert a Catalunya es casaria amb
Àngela Massana, una enamorada del jazz amb la qual tindria un fill:
Vicent Montoliu Massana, qui amb
el temps
saltaria
a la fama
conegut com a
Tete
Montoliu
(1933-1997),
el mític pianista i jazzman
català que mai va amagar els seus orígens valencians i que
freqüentment es
mostrava orgullós de ser descendent del gran dolçainer de Tales
(Fontelles, 2010: 308-310).
LA
IV GENERACIÓ (2on part): ELS PALANQUES
Però
mentre els Montoliu anaven abandonant progressivament la seua tasca
com a dolçainers, els
Ramos seguien tirant endavant amb l'ofici de dolçainer des del seu
poble natal.
Algunes fonts apunten que varen coincidir en el temps dotze
intèrprets de l'Escola de Tales.
Pot
ser aquesta
xifra és exagerada, però el ben cert és que una
nova generació va sorgir, tenint com a figura més representativa la
de Pedro Ramos Martí, el tio
Peret,
fruit del matrimoni entre José Ramos Andrés i Vicenta Martí.
Nascut
l'any
1873
va ser un músic
vocacional,
va tocar l'harmònium i el piano a més del tabal i la dolçaina.
També durant una breu etapa, cap a les engires de 1930, va ser
director de la banda
de Tales.
Tot
i que l'etapa de major activitat se'n documenta cap
a meitat dels
anys 20 ja
a la
dècada
anterior era un consumat intèrpret:
D.
Pedro Ramos, biznieto del abuelo Palanques, es actualmente organista
de Tales, su pueblo natal, y toca con admirable ejecución el morisco
y popular instrumento de la dulzaina (Traver, 1918: 125).
Fidel
a la fama que precedia als dolçainers sorgits de la vila de Tales i
atesos els comentaris dels seus coetanis, va assolir un
notable domini tècnic de l'instrument:
Té
un gran domini de l'instrument, que
juga amb una facilitat i enginy que revelen una gran pràctica. Forma
colla amb dos noiets, fills de l'Alcora que van dues vegades cada
setmana a Tales a rebre lliçons
que ell els dóna (Amades,
1931: 283).
No
serien aquest els únics alumnes que aprendrien a tocar els nostres
instruments gràcies als ensenyaments de Pere Ramos. Altres
dolçainers s'han declarat hereus de la seua escola com José
Ripollés Climent "Piou" de Cinctorres que algunes etapes
de la seua vida va passar a Tales
on va conrear una ferma amistat amb el
tio Peret
(Serra /Ramia, 1983: 8).
La
tragèdia va sobrevenir-li una fatídica data del
10 d'abril de 1927,
Diumenge
de Rams,
quan
estant
a Borriana
va sofrir un accident ferroviari a conseqüència del qual li varen
haver d'amputar les cames:
Pedro
Ramos Martí, de 54 años, casado, y de oficio dulzainero, natural y
vecino de tales, el domingo por la tarde, en la estación, fue a
tomar el tranvía a vapor en el momento en que este arrancaba. Perdió
el estribo y fue arrollado, resultando gravemente herido. Fue
asistido por la cruz roja local y trasladado al hospital en estado
gravísimo (Las Provincias, del dia 12
d'abril de 1927, pàg. 6).
En
la estación de Burriana un tren ha alcanzado al dulzainero Pedro
Ramos, seccionándole un pié y destrozándole otro
(El dia
del dia 12 d'abril de 1927, pàg. 11).
Pedro
Ramos formava part del "Sometent" -somatén
en castellà-,
una
organització paramilitar originària
de la Catalunya medieval al
marge de l'exèrcit,
que
va
derivar en una
mena de policia
en l'àmbit rural. El
que originàriament era una institució d'autodefensa civil en
cas de necessitat per atacs a la ciutat va
anar degenerant
al
llarg
dels segles en una mena de cos pseudopolicial
encarregat de vigilar la moral i els bons
costums
sota el seu criteri:
perseguien la blasfèmia, vigilaven el
que consideraven comportaments
immorals als balls i revetles, actuaven amb mètodes coercitius
enfront
a qualsevol sospitós de sedició, de professar idees anticlericals o
obreristes... A plena vista dels veïns, amb l'empar de les
autoritats civils i eclesiàstiques, i amb la connivència i
col·laboració de les forces d'ordre públic. Tenien
la seua estructuració jerarquitzada, els seus símbols (inclosos
uniformes i estendards), i publicacions periòdiques d'obligada
subscripció per als seus membres
on donaven compte dels seus esdeveniments i les seues actuacions.
Després
de diverses supressions, com la de Felip V com a conseqüència
d'haver donat suport a la causa austriacista
o les de la I i II República pel seu fort índole
conservador
i reaccionari, el
"Sometent" va mostrar-se sovint favorable a les elits
governants
més tradicionalistes
com quan va ser reorganitzat en 1945 pel facinerós
Francisco Franco per a
fer
front al Maqui.
Va
estar vigent i no va ser abolit definitivament fins a 1978.
En
aquesta línia,
Pedro Ramos
era un fervorós admirador del
dictador
Miguel
Primo de Rivera:
"¡Qué
bien vamos; ¡viva el
13 de septiembre del 23!"
exclamaria
públicament i per escrit en referència al cop d'estat del dictador
(Paz
y Buena Voluntad,
nº51, juliol de 1928, pàg. 11). De
fet, l'accident no el va sofrir en tornar d'una actuació amb
la dolçaina com
sovint s'ha afirmat, sinó que sortia d'una reunió de caporals del
Sometent del Partit de Nules
(Paz
y Buena Voluntad,
nº37,
maig
de 1927,
pàg. 14).
Una
vegada recuperat, els
seus companys varen ser els encarregats de traslladar-lo des de
l'hospital fins
a casa entre
els vítols dels veïns de la vila:
Habiendo
sido dado de alta, por los médicos de
este Hospital, don Pedro Ramos
Martí,
cabo del Somatén de Tales, que sufrió
la
amputación de ambas piernas a consecuencia
de
un accidente en la estación del tranvía
de
Burriana, fué ayer trasladado a su
domicilio
de Tales, en el automóvil del vocal
don
Francisco Cazador, acompañado de éste;
del
comandante auxiliar don Raúl Salamero,
y
del cabo, escolta de bandera, Paquito Cazador.
A
la entrada del pueblo fueron recibidos
por
todo el Somatén y numeroso público, en
medio
de una gran alegría, por el restablecimiento
de
su paisano, al que hicieron objeto
de
toda clase de atenciones, prueba de las
grandes
simpatías con que cuenta allí el
popular
dulzainero
(Paz
y Buena Voluntad,
nº41,
setembre de 1927,
pàg. 10).
Amb
les dues cames amputades va haver de proveir-se d'unes pròtesis
per tirar endavant amb la seua
feina de dolçainer.
Una
col·lecta entre diversos "Sometents" de poblacions
de les
províncies
de Castelló, Saragossa, Osca, Terol, Sòria, Guadalajara....
va ajudar a sufragar-les
( Paz
y Buena Voluntad,
nº51, juliol de 1928, pàg. 12
i 13).
Així
va poder continuar amb la seua activitat i la
seua fama va facilitar que seguira essent llogat a molts pobles per a
les seues festes malgrat els problemes que suposava el seu impediment
físic:
Fa
uns anys que un dolorós accident ferroviari li va tallar les dues
cames, per la qual cosa en porta avui unes d'artificials, amb les
quals, si bé pot caminar, no pot fer les marxes i caminades que
sovint han de fer els dolçainers seguint processons i altres
seguicis, però, amb tot, com que gaudeix
de gran fama és sol·licitat de
molts pobles, que li donen facilitat de locomoció i fa el camí
muntat en ase o en auto, com vàrem tenir ocasió de veure'l fent una
cercavila per l'Alcora (Amades, 1931: 282).
A
diferència de els
Mengo,
el seu àmbit geogràfic d'actuació sembla circumscriure's a
les comarques castellonenques. A València capital, amb la dissolució
progressiva dels representants
de Tales va prendre embranzida una nova fornada de dolçainers
encapçalats per prohoms notables com Honorato Gil, Josep Sanfeliu o
Carmelo Gresses
de
Benimaclet.
Finament
va morir l'any 1938 a l'edat de 65 anys. Va
transcriure a paper
un ingent volum de tonades, algunes de les quals varen ser publicades
als treballs de Diego Ramia i Vicent-Pau Serra. Altres han restat
inèdites fins al
dia d'avui com una col·lecció amb 50 obres que va remetre a Joan
Amades:
Al
cap d'uns dies rebérem a Barcelona un paquet contenint cap a una
cinquantena de tonades de dolçaina plenes de graciosa frescor, que
constitueix una notable col·lecció de música popular instrumental,
per cert no gaire abundant (Amades, 1931: 284).
La
seua tasca va ser continuada pel seu cosí José Ramos Prades, el
sinyó Pepe.
En realitat varen coincidir tots dos com a dolçainers,
almenys des de 1930. No sols ell, també el seu germà Juan Ramos
Prades.
Sovint
s'ha acceptat que va ser el
tio Peret
qui l'inicia a l'instrument, però com vàrem veure el seu pare també
apareix documentat
com a dolçainer. Solia acompanyar-se del tabaleter Juan Badenes i a
més de les festes tradicionals on participa la dolçaina va
afegir-hi les actuacions amb els grups de ball formats a la Sección Femenina.
Amb
el traspàs del seu cosí sembla que la feina era abundant fins al
punt que al moment de la seua mort el 26 de novembre de 1958 alguns
varen atribuir la seua defunció a un excés de treball (Ramia /
Serra, 1987: 70). No sols els actes, també els desplaçaments amb
els medis propis de la mesquina postguerra
i les llargues estades fora de casa varen acabar
per passar-li factura. El seu tabaleter ens fa un tast de com era la
vida dels dolçainers en aquells dies:
Allà
pels anys 40 del segle passat,
no ho recordo exactament, potser el
1945 o 1946, quan jo tenia més o menys 14 anys, vaig pujar
per primera vegada a Xodos amb el dolçainer de Tales, el tio
Palanques; ell ja era un home. Pujàvem a peu des de Tales carregats
amb els nostres instruments i, en arribar a la Lloma, ens vam perdre;
no sabíem ben bé quin camí havíem de prendre. Un poc esporuguits,
perquè era temps de maquis i Guàrdia Civil, vam arribar a un mas i
vam trucar a la porta. En contestar des de dins i identificar-se el
tio Palanques com el dolçainer de Tales, ens van obrir la porta iens
van rebre molt bé (Badenes: 2012: 9-10).
També
va transmetre els seus coneixements a alumnes que anys més tard es
convertirien en estendards a diferents comarques, com Vicent Fas
Melià el
tio Sabata
de la Vall d'Uixó.
Algunes
fonts apunten a que va compilar un gran nombre de partitures, la
majoria d'elles han restat inèdites o desaparegudes i altres varen
ser usades per Gonzalo Puerto, amb qui tenia amistat personal, per
als seus treballs. També Juan Badenes va transmetre algunes melodies
que Ricardo Olmos va plasmar en paper.
Amb
la
mort
del Sinyó
Pepe
va desaparèixer el darrer representant de l'Escola de Tales. I
el record de "el dolçainer de Tales" va anar esvaint-se
com la boira
amb l'oreig de l'alba. Però darrere de les seues passes,
ja siga pels caminals de mala petja, per les places dels pobles o
enfront
de
la platea
d'un teatre,
va deixar un ingent corpus documental en forma de transcripcions, va
mostrar una
nova forma d'entendre la
dolçaina i el seu repertori assenyalant
el camí a molts intèrprets posteriors
i,
sobretot, va fer que el dolçainer fora a ulls de la societat un
instrumentista
digne d'admiració i elogi.
Temps
després la dolçaina ressorgiria a aquest poble
amb
una concepció ben diferent, pròpia dels anys 80 i 90 del segle XX.
Però eixa ja és altra història...
__________________________________________________________________
BIBLIOGRAFIA
AMADES,
Joan. Missió
de recerca Tomàs - Amades 1931
dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra
del cançoner de Catalunya. Materials,
vol. XIV, Barcelona, 2004.
BADENES,
Juan. "records d'un xiquet que feia de tabaleter" dintre de
La
Roca,
nº4, Xodos, 2012.
FONTELLES,
Vicent Lluís.
Jazz
a la ciutat de València,
València,
2010.
SERRA,
Vicent-Pau i RAMIA, Diego. El
dolçainer de Tales,
Castelló, 1987.
TRAVER,
Benito.
Los
Músicos de la provincia de Castellón,
Vila-real, 1912.
Comentaris