MEMÒRIES D'UN TABALETER

Alguns haureu escoltat per boca d’altre frases com “eixe fa parlar la dolçaina” o “toques tan bé que fas parlar la dolçaina”. És una hipèrbole que es fa servir quan algú vol remarcar l’elevada qualitat interpretativa o un do especial per a transmetre sentiments en la dolçaina per part d’un tercer. Donats com som els valencians a l’exageració i al romanticisme mal entès no és d’estranyar que haja estat un recurs expressiu habitual per lloar les atributs musicals dels dolçainers i tabaleters  als quals van dirigits. El bon dolçainer fa “parlar” la dolçaina, deixant viu en la memòria col·lectiva el testimoni del seu mestratge i el seu brillant quefer (Grinyó i Guzmán, A. “La dolçaina o donçaina” dintre de La Canya , nº1, València, 1995. pàg.4). La cosa ve de lluny. En 1859 ho expressaven així : Cuando el padre y el hijo funcionan juntos en alguna fiesta de calle ó procesión, el primero, al atacar un pasage con entusiasmo, baja los ojos y la dulzaina para mirar con ternura á su h

En l’anterior entrada vàrem fer, a grans trets, una descripció de la morfologia del tabal que utilitzem actualment. Ara continuarem comentant una mica al respecte de com ha evolucionat i els processos de substitució i reinstauració que ha patit al llarg de les darreres dècades. Imatge per a una postal d'un dolçainer i un tabaleter d'abans de 1897 Ningú pot negar que durant molts anys (encara avui en dia) el tradicional tabalet va ser substituït per la caixa pròpia de les bandes de música o pels tambors de les bandes militars. És freqüent llegir que “antigament no hi havia tabalets” i que es feien servir aquests instruments. Però caldria aclarir que s’entén  per “antigament” i per “no hi havia tabalets”. És cert que en el període que va des de la dècada dels anys 30 fins a la dècada del 70 del segle XX la caixa de banda, ja fora amb el cos de fusta o amb el cos de metall, va anar substituint el tabal tradicional, però fins eixe moment la seua presència era testimonial.

L’anterior entrada començàrem a tractar alguns aspectes relacionats amb la forma i el materials emprats en la construcció del nostre instrument. Així, la morfologia del tabal valencià no difereix gaire de la de molts altres tabals fets servir a Catalunya, Castella, Galicia, Astúries, etc. 1-. Tabal català. Procedència: Sitges (?). Data: Desconeguda. 2-. Tabal gallec. Procedència: Santiago de Compostela . Data: anterior a 1935. 3-. Tabal asturià. Procedència: Avilés . Data: anterior a 1935 . 4-. Tabal navarrès. Procedència: Aranz . Data: anterior a 1935 . 5-. Tabal aragonès. Procedència: Alcañiz . Data: anterior a 1935 . Bàsicament és composa d’un cos central de fusta buida obert tant per la base com per la part superior, aquestes obertures circular reben el nom de boques . El cilindre central està tancat per una membrana a cada extrem i sobre les membranes descansen dos cèrcols també de fusta. Un sistema d’encordat uneix totes les part de l’instrument, i dive