MEMÒRIES D'UN TABALETER

Des de fa uns anys pràcticament sols toque la dolçaina, així que quan la gent veu que agafe unes baquetes i em pose a repicar algú em pregunta estranyat: però tu també toques el tabalet? La meua resposta és clara: sóc un tabaleter que toca la dolçaina . Així és com em considere i així és com m’agrada definir-me. Per això no podien faltar en aquest blog les entrades referents a diferents aspectes del tabal. Hi hauran unes quantes al llarg del temps, però la que avui ens ocupa pretén fer un breu recorregut per la història de l’instrument. Em centraré en l’instrument que habitualment acompanya a la dolçaina i em deixaré d’esments històrics descontextualitzats que no porten enlloc i que són repetir el que ja s’ha dit altres vegades. Tampoc tractaré la figura del tabaleter, això ho deixe per a més endavant. Sempre m’ha sobtat la manca de referències bibliogràfiques que parlaren del tabalet, al menys fins a temps molt recents. I dic que em sobta per què tant el tabal com el seu int

L’anterior entrada férem menció de diversos dolçainers que assoliren el seu major èxit des de la postguerra cap als nostres dies. Però altres anteriors, com Honorato Gil d’Alfarb, també varen fer les seues incursions en la sarsuela. Testimoni d’aquest fet és la declaració del propi dolçainer al periòdic La Correspondencia de Valencia del 25 de juliol de 1923 amb motiu del concert que havia de realitzar a la Fira de juliol al Stadium Valenciano . El dolçainer de valencià assegurava que está dispuesto a echar el resto. Además de la Alborada de “El Señor Joaquín”, ejecutará “Poeta y Aldeano” y lo que el público quiera. El Señor Joaquin és una sarsuela de l’any 1898 amb musica de Manuel Fernández Caballero (1835-1906) que el compositor va haver de dictar al seu fill ja que havia perdut pràcticament la seua visió . Poeta y Aldeano és una comèdia del compositor austríac Franz von Suppé (1819-1895) estrenada a Viena l’any 1846.  I és que el dolçainer d’Alfarb era un assidu d’aques

Al final de l’anterior entrada deixàvem entreveure com la sarsuela també havia estat font d’inspiració per als dolçainers. Vicente Boix, al retrat que fa de la figura del dolçainer comenta: El dulzainero allí toca alegros, andantes, pasos dobles, himnos, trozos de zarzuela, y el fandango, y el ole y cuanto recuerda el músico, acabando por fastidiar a los vecinos (Boix, V. “El dulzainero” dintre de DD.AA, Los valencianos pintados por sí mismos . València, 1859. pàg. 29). El fenomen sembla ser més generalitzat del que es podria pensar i en un concurs de dolçainers organitzat a la ciutat de València l’any 1925 amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu del Carme trobem com al punt 3er de les seues bases ja es consigna: Tocar una pieza elegida libremente por el concursante, en la que pueda lucir su habilidad, sin recurrir a temas de zarzuela ( El Mercantil Valenciano , 8 de juliol de 1925, pàg. 1)*. *Hem d’agrair la informació i la documentació aportada referent a aquest esde

En l’anterior entrada ens quedàrem parlant d’alguns exemples del barroc, però no són els únics. També a aquesta època es remunta el dolçainer Joan Blasco amb la seua interpretació de la Sonata per a trompeta i piano de Henry Purcell (c.1659 -1695) amb arranjaments del seu fill Paco i enregistrada al treball 73 anys de Joan Blasco (València, 2000. pista 24). A diferència dels casos tractats fins ara, la interpretació d’aquesta obra no respon a una funcionalitat concreta (processó, dansa ritual, etc.) sinó que esta enfocada a l’audició, al gaudiment de l’oient. Si mirem la data de publicació del CD comprovarem com ja existien diversos arranjaments de música culta amb dolçaina. Per exemple, conserve al meu arxiu un arranjament del cànon per a quatre veus Frölincher zecher de W.A. Mozart (1756-1791). Desconec l’autor de l’arranjament així com l’any concret en que es va fer però pertany a un recull de partitures que utilitzava la colla Russafa-fa de València (llavors dirigi