MEMÒRIES D'UN TABALETER

EL LLARG CAMÍ El rei al seu tro i amb la seua corona al cap, no pot escriure les lleis del Parlament en lletra de motlle, sense haver començat per l’alfabet quan no era més que un príncep. Ah! I sense haver començat per la a i seguit totes les lletres fins la z. Charles Dickens Així, a finals dels anys 70 ja s’havia proveït d’una dolçaina, un tudell i una canya i va plantar-se al mig d’un camp de tarongers a intentar fer-la sonar. La cosa no era tan fàcil com semblava, així que va aconseguir el telèfon del domicili particular de Joan Blasco i li va trucar per informar-se al respecte de la possibilitat d’assistir a les seues classes. La persona que el va atendre va preguntar-li quin nivell de solfeig tenia, a la qual cosa el meu pare va respondre amb més sinceritat del que ho feien altres: Res . Llavors, li va aconsellar que adquirira alguna base pel que fa al llenguatge musical abans d’intentar tocar la dolçaina. Primers -i frustants- intents per fer sonar la dolçai

“Sigues qui ets”, deia no sé quin clàssic, que els humanistes han repetit com a consigna, Bé. Intentem-ho. De tota manera, no podríem ser una altra cosa.      Joan Fuster. Vaja per davant que aquest ha estat possiblement l’article més complicat que he redactat fins ara. Si més no, és el que més m’ha costat. Com molts haureu endevinat es tracta d’una breu biografia del meu pare. Entendreu doncs que no haja estat una feina fàcil regirar fotos i documents per tal d’enfrontar-me amb els espectres del passat. Des de l’inici d’aquesta aventura del blog ha estat una tasca que tenia apuntada en la llista de “temes pendents” i l’he escrit i reescrit unes quantes dotzenes de vegades al llarg dels darrers mesos. Finalment l’he enllestit el millor que he pogut i he sabut. Després d’esgarrar diversos esquemes i esborranys inicials m´he decidit a treure-ho a la llum, no amb la intenció d’il·lustrar a ningú sinó amb l’objectiu d’informar-me a mi mateix. Pot ser per això alguns trobareu que

Crec que un dels aspectes fonamentals sobre els que cal reflexionar seriosament a dintre del gremi “dolçaineril” és la pèrdua progressiva del que hom ha vingut a denominar “cultura dolçainera”. Freqüents converses amb mestres, alumnes i companys m’han fet pensar sovint al voltant d’aquest tema. Fet i fet, va ser una de les raons que em varen moure a iniciar l’aventura aquesta del blog. Pot ser alguns us preguntareu: i que és això de la “cultura dolçainera”? Doncs bé, amb aquesta expressió tan ambigua i aparentment indeterminada es ve a referir a tots els aspectes que envolten el món de la dolçaina i el tabal més enllà de l’execució tècnica d’una obra. A molts els sembla una qüestió banal però jo no ho considere pas així. És un tema molt més important de que sembla i té el seu reflex en la percepció social que es té dels dolçainers. Si ens centrem estrictament en el treball de les obres, algunes de les qüestions que entrarien dintre d’aquest concepte ambigu de “cultura dolçaine