L’anterior
entrada començàrem a tractar alguns aspectes relacionats amb la forma i el
materials emprats en la construcció del nostre instrument. Així, la morfologia
del tabal valencià no difereix gaire de la de molts altres tabals fets servir a
Catalunya, Castella, Galicia, Astúries, etc.
1-. Tabal català. Procedència: Sitges (?). Data: Desconeguda.
2-. Tabal gallec. Procedència: Santiago de Compostela. Data: anterior a 1935.
3-. Tabal asturià. Procedència: Avilés. Data: anterior a 1935.
4-. Tabal navarrès. Procedència: Aranz. Data: anterior a 1935.
5-.
Tabal aragonès. Procedència: Alcañiz.
Data: anterior a 1935.
Bàsicament
és composa d’un cos central de fusta buida obert tant per la base com per la
part superior, aquestes obertures circular reben el nom de boques. El cilindre central està tancat per una membrana a cada
extrem i sobre les membranes descansen dos cèrcols també de fusta. Un sistema
d’encordat uneix totes les part de l’instrument, i diversos elements ajuden als
aspectes relacionats al timbre i l’afinació.
La forma de construcció del casc
central ha variat al llarg del temps i hi ha diverses fórmules per a
elaborar-los, tot i que actualment es fan a partir de fines làmines de fusta
d’auró o de bedoll creant una planxa flexible a la qual li donen la forma
circular fent servir un sistema de pressió. Antigament no era així. Solia
usar-se un llistó de fusta de poc espessor que es remullava en aigua calenta
per conferir-li major flexibilitat i després es donava la forma circular
desitjada fent servir un motlle. Altres vegades era senzillament un tronc
perforat per a dotar-lo de ressonància, o s’empraven materials reciclats. En
aquest sentit la gent feia servir el que tenia més a mà i es podien trobar
aquests cascs aprofitant amb la caixa circular on venien diferents peixos en
salaó. De fet, a aquest tipus d’envasos se’ls coneixia popularment com a tabal de sardines. Aquesta morfologia
cilíndrica que presenta el tabal valencià i altres instruments anàlegs que
presenta una alçaria relativament estreta en relació al seu diàmetre ha rebut
la denominació de tabal o tambor turc (Andrés, R. Diccionrio de instrumentos musicales,
Barcelona, 1995. pàg 368).
Aquest casc està tancat per dalt
i per baix per dues membranes que coneguem com a pells o cuirs, tot i que
molt sovint s’utilitza el castellanisme parxes
per a referir-se a elles. El nom de pells,
com el de cuirs, ve donat per què
estaven fets d’aquest material. Preferentment s’emprava la pell de cabra,
ovella i porc, tot i que de forma més estranya també es feia servir pell de
ramat oví o ase. Eren pells tractades i adobades per diferents medis fins
deixar-les llises i amb la consistència i resistència adequades per a poder ser
percudides. Després es muntaven sobre un bastidor de fusta circular que
recorria el perímetre de la pell (Hiscox-Hopkins. El recetario industrial. Barcelona, 1994. pàg 1215).
Però aquestes pells solien presentar nombrosos problemes a l’hora de tocar amb elles. Eren extremadament sensibles als canvis de temperatura i d’humitat de forma que en ambients secs la pell tendia a tibar-se mentre que en ambients humits la tendència era la de dilatar-se. Això provocava nombrosos maldecaps als tabaleters. No sols canviava el so de l’instrument que a l’estirar-se la pell produïa un so més agut i brillant mentre que al destensar-se per la humitat sonava més greu i fosc, també afavoria que augmentés el risc de que s’esgarrés. Conseqüència d'açò varen estar progressivament substituïts des de la dècada dels 50, i especialment dels 60 i 70, per les modernes pells de plàstic que garantien una major seguretat a l'hora d'executar el so i que són les que ara coneguem i utilitzem la majoria. Des de que en 1956 el nordamericà Chick Evans produira la primera pell sintètica utilitzant un derivat del polièster aquests tipus de membranes assoliren un èxit sense precedents ja que no sols aconseguien una notable estabilitat pel que fa al seu so, també tenien una major resistència i durabilitat i, a sobre, eren més econòmiques. Ràpidament empreses multinacionals com la pròpia Evans, Remo, Ludwig, Aquarian... s’abocaren a la seua producció abastint les demandes dels mercats de tot el món.
La pell de dalt, també coneguda
com batedora o de batre és més gruixuda i més resistent. És on percudiran les baquetes
per a fer-lo sonar, d’ací el seu nom. La pell de baix, que també s’anomena bordonera o ressonadora, és la que tanca la caixa de ressonància per baix i és
de menor grossària que la batedora.
La pell bordonera rep aquesta
denominació per que per sobre d'ell creuen els bordons, que donen un so més
agradable al tabalet.
Els bordons eren fets de budell
d’animals, generalment eren de porc, però també hi havia de moltó i de corder: Intestinis in chordam com es definirien
al segle XVII (Kircher, A. Musurgia
Universalis, llibre VI. Roma, 1650. pàg. 528). El que feien era netejar els
budells i els sotmetien a un tractament per treure’ls el greix. Després de
diversos processos de neteja i emblanquinament el assecaven i es preparaven per
al seu ús. Així és com es feien les cordes dels instruments de música com la
guitarra, el llaüt, la cítara, la bandúrria... (Hiscox-Hopkins. Op cit. pàg. 216) actualment, però, han
estat substituïdes per cordes amb el nucli de niló recobertes, entorxades se`n
diu, d’un fil metàl·lic en espiral. També els antics bordons de tabal fets de
budell varen ser substituïts per materials més moderns. Inicialment es va
utilitzar les cordes quarta i sisena de guitarra i actualment s’utilitzen
bordons específics per a tabal però seguint la mateixa estructura del nucli de
niló recobert per una espiral de fil metàl·lic. Hi ha notícies que també
s’emprava per a aquesta funció seccions de fil encerat (Pardo, F. Jesús-Maria,
J.A. La música popular en la tradició
valenciana. València, 2001. pàg. 65). Aquest fil (sovint també utilitzat
per a la lligassa de les canyes) era molt més fàcil d’aconseguir que els
bordons de budell, ja que era emprat per sabaters i altres menestral que
treballen la pell i es podien adquirir a preus relativament econòmics a les
albarderies.
Els bordons travessen diametralment la pell
inferior i van units al casc del tabal per un sistema composat per un passador,
una mena de rebló, on van subjectes els bordons. A la part oposada del casc
tenim el pont, que és un mecanisme en forma d’eix metàl·lic on va enganxat
l’altre extrem del bordó i que regula la tensió d’aquest gràcies a l’acció
d’una rosca. Aquest sistema de tensió vinculat als bordons ja el trobem
representat al segon volum del Syntagma
Musicum (Praetorius, M. Syntagma
Musicum – De Organographia, Wolfenbüttle, 1619. Làmina XXIII).
Però el que realment subjecta
les pells al casc són uns cèrcols que coneguem pel castellanisme aros i el sistema d’encordat del tabal.
Aquests aros són unes anelles de
fusta del mateix diàmetre que el tabal que se situen sobre les pells, tenen
unes petites perforacions circulars a la seua superfície per on passa una corda
que adopta una forma de ziga-zaga en unir alternativament el cèrcol superior i
l’inferior. Els anells també són de fusta i la seua forma circular venia
generada del mateix mode que comentàrem al parlar del casc. A principis dels 90, el fabricant d’instruments de percussió
Ballesters de Massanassa va treure al mercat uns cèrcols de material plàstic
molt més econòmics però que resultaven poc fiables a causa de la seua notòria
fragilitat.
Els aros no són exactament iguals l’un a l’altre. La principal
diferència ve donada en que el superior presenta un afegit metàl·lic en forma
de ganxo i que és d’on ens pengem el tabalet. Per altra part, el cèrcol
inferior presenta una ranura o uns foradets per on passen els bordons. En
ocasions els aros inferiors
presentaven altres perforacions per on passaven uns cordons per poder
transportar el tabal amb facilitat penjant-se’l de l’esquena quan no s‘estava
tocant.
Les cordes conformen un dels
elements essencials pel que fa al sistema de tensió del tabal. Si estirem la
corda, la pressió que exerceix sobre els cèrcols es transfereix a les pell que
es posen tibants i es tensen. Són cordes de fibra natural, generalment de cànem
tot i que també hi ha exemplar actuals que es comercialitzen en cordes
sintètiques.
Però hi ha altre element que
encara no hem nomenat i que completen aquest sistema de tensió que es coneix
com sistema de francès (Blay, A.,
Borrràs, V. i Richart, X. Estudiant el
Tabalaet – Mètode Elemental. València, 2009. pàg. 11) Són els tensors unes peces de cuir que en
desplaçar-se sobre la corda la mantenen la corda rígida i en màxima tensió.
D’aquesta manera la corda estira de els cèrcols i aquests premen sobre la vora
de les pells, estirant-les i donant el so desitjat al tabalet.
Les baquetes són altre element
important que sovint passa desapercebut. Són les eines que fem servir per a
percudir sobre la pell i també hi ha que li diu varetes, broquetes o empra el castellanisme palillos.
L’etimologia de la paraula baqueta tampoc està clara d’on
procedeix. Hi ha qui ho planteja com una derivació del mot “bac”, és a dir, un
cop o caiguda violenta, generalment de dalt cap a baix, amb un so fort i sec. Però
altres opinen que probablement derive del terme italià bacchétta, un diminutiu de bacchio,
que en la nostra llengua seria bàcul o bastó. Altres atifells de semblants
característiques han pres el mateix nom com les baquetes de les armes de foc,
una mena de vares de fusta o de metall que servien per a encebar les antigues
armes de foc que es carregaven pel canó.
En definitiva, les baquetes són unes
vares de fusta que tenen una longitud variable depenent el model. A diferència
de la dolçaina o del tabal, mai s’ha establert cap mida estàndard ni res
semblant, així que cada usuari s’ha conformat amb el que tenia al seu abast o
s’han encomanat tornejar unes al seu gust. Alguns tabaleters han optat per usar
baquetes de caixa o bateria a que són més fàcils de trobar i en ocasions més
econòmiques que les de tabal amb la conseqüent alteració del so, ja que ni
l’impacte de la baqueta ni la tensió de la pell s’ajusten al propòsit per al
que foren creades. Les fustes emprades per a la construcció de baquetes de
tabal són variades i podem trobar des de fustes molles com el pi comú fins a
les d’extrema duresa com el banús, passant pel palissandre, el seu parent el palo rosa o la bubinga. Les fustes
extremadament lleugeres faciliten la pràctica a les primeres passes de
l’aprenentatge però el seu rebot resulta irregular i la qualitat tímbrica que
ofereixen és deficitària. Les fustes pesants i dures ofereixen un so sec,
potent i brillant a l’hora, però a la vegada són extremadament fràgil i es
trenquen amb relativa facilitat.
En qualsevol cas, les baquetes presenten
una forma cònica que va des de la part més ampla fins a la més estreta on
trobem la bola amb la que colpegem la pell.
Aquesta bola es coneix com oliva per
la seua similitud amb el fruit. La zona immediatament anterior a l’oliva és el
que es coneix popularment com a coll. Moltes baquetes prenen la imatge dels
models de caixa o del tambor i li introdueixen lleugeres modificacions. Algunes
presenten incisions a la part de l’empunyadura, la zona d’on agafem les
baquetes, altres un senzill rebaix. Alguns exemplar copien antics models que
presenten unes formes corbes a l’alçada de l’empunyadura, és el que es coneix
popularment com baquetes de boles i s’admet
tradicionalment que aquesta decoració és originària pel fet d’haver-se fet a
imatge dels barrots de l’espatllera de les cadires de boga.
Comentaris